Onomatopeia va arribar a l'anglès a través del llatí tardà i, finalment, es remunta al grec onoma, que significa "nom" i poiein, que significa "fer". (Onoma es pot trobar en termes com l'onomàstica, que fa referència a l'estudi dels noms propis i els seus orígens, mentre que poiein ens va donar paraules com poema i poeta.)
Qui va inventar l'onomatopeia?
Les paraules onomatopoètiques sonen com el que descriuen: "pop" i "crack", per exemple. Els orígens de l'onomatopeia es remunten a els antics grecs. La paraula onomatopeia prové de la llengua grega.
On es troba l'onomatopeia?
L'onomatopeia és una figura retòrica en què les paraules evoquen el so real de la cosa a què es refereixen o descriuen. El "boom" d'una explosió de focs artificials, el "tic-tac" d'un rellotge i el "ding dong" d'un timbre són tots exemples d'onomatopeia.
En què es basa l'onomatopeia?
Onomatopeia (també onomatopeia en anglès americà), és el procés de creació d'una paraula que imita fonèticament, s'assembla o suggereix el so que descriu. Aquesta paraula també s'anomena onomatopeia. Les onomatopeies habituals inclouen els sorolls d'animals com ara el guy, el miau (o el miau), el rugit i el xiullet.
L'onomatopeia ha de ser una paraula real?
Malgrat el seu aspecte i so complexos, l'onomatopeia en realitat té una funció senzilla en anglès. Ésdefinit com "la formació d'una paraula, com a cucut, miau, claxon o boom, per imitació d'un so fet o associat amb el seu referent". Per dir-ho simplement, és una paraula que sembla el que significa.
